Història d’una papallona

Estàndard
exterminar-mariposaUn home es va trobar un capoll de papallona i se’l va endur a casa per veure com naixia. Un dia es va fixar que havia aparegut un foradet a la crisàlide, i aleshores es va asseure a observar, durant unes quantes hores, com la papallona lluitava per poder sortir a fora.
Va veure com s’esforçava per fer passar el seu cos pel petit orifici. Hi va haver un moment que semblava que ja no progressava en l’intent. Aleshores l’home, bondadosament, va decidir ajudar la papallona i amb unes tisores petites va fer un tall lateral al costat de l’orifici per fer-lo més gran i facilitar-li la sortida. I així fou com va sortir la papallona. Tanmateix, tenia el cos molt inflat i les ales petites i doblegades.
L’home continuà observant tot esperant que, en qualsevol moment, les ales es desplegarien i creixerien prou per poder suportar el pes del cos, que es contrauria i es desinflaria progressivament. Però res d’això no va succeir, i la papallona tan sols podia arrossegar-se en cercles amb el seu cos deformat i les ales doblegades… Mai no va arribar a volar.
Allò que l’home, en la seva ignorància i amb els seu esperit salvador, no havia entès, era que la restricció de l’obertura de la crisàlide i la lluita de la papallona per passar pel minúscul forat era la manera com la natura forçava els fluids del seu cos a acumular-se a les ales perquè es fessin grans i fortes per tal de poder volar.
La llibertat i la capacitat de volar només poden arribar després de la lluita. Privant la papallona de la lluita, l’home també la va privar de la seva llibertat i de la capacitat de volar.


Reflexió personal:

Aquest conte l’he posat en el treball de l’autoestima, perquè crec que hi ha persones que són dependents, ja que al llarg de la vida han depès d’un altre, i això els ha portat a una manca d’autoestima.
De fet, amb tota la bona intenció del món, tenim la tendència d’ajudar a aquells qui creiem (prejudicis) menys capaços (infants, persones amb alguna discapacitat física/psíquica, ancians…), però la qüestió és que si els hi fem moltes coses que podrien fer per ells mateixos els neguem la nostra confiança i la seva llibertat. No els permetem “volar” el mateix que l’home a la papallona del conte.
Si fem per ells, el que poden fer sols, creem dependència, alhora, els prenem la possibilitat que aprenguin, que trobin gratificacions personals, satisfacció, que prenguin responsabilitat dels seus actes i decisions, que augmentin la seva autovaloració i autoestima.

Reflexió o tradició?

Estàndard

 reflexio o tradicio.jpg

Al bell mig del pati d’una caserna militar, a la vora d’un poblet del qual ja no recordo el nom, hi havia un banc de fusta. Era un banc de color blanc, senzill i humil.
Al costat d’aquest banc els soldats s’alternaven en una guàrdia constant, els vint-i-quatre hores del dia, tan de dia com de nit. Ningú en sabia el motiu. Però el cert és que la guàrdia no fallava mai. Es feia de nit i de dia, durant totes les nits i tots els dies i s’anava continuant de generació en generació: els oficials anaven transmetent l’ordre, i els soldats obeïen.
Ningú no va dubtar mai, ningú no preguntava res. La tradició és una cosa sagrada que no es qüestiona ni s’ataca: s’acata i prou. Si així s’havia fet sempre, evidentment era per algun motiu. Així es feia, així s’havia fet sempre i sempre es continuaria fent.
I així es va fer fins que, un dia, algú – no se sap amb certesa qui, potser un general o un coronel encuriosit – va voler veure l’ordre original. Va fer escorcollar els arxius de dalt a baix i, després de molt regirar van trobar l’ordre. Feia noranta anys, dos mesos i quatre dies, un oficial havia ordenat que es fes guàrdia al voltant del banc, que estava pintat de nou, perquè a ningú se li acudís d’asseure’s sobre la pintura fresca!


 

Reflexió personal:

El missatge d’aquest conte és que reflexionem sobe el què fem.
Moltes vegades les coses que fem ens venen donades, aleshores no sabem per què les fem d’una determinada manera, simplement, les fem sense qüestionar-nos. Potser ens ho va ensenyar la nostra mare, potser a l’escola o qualsevol altra autoritat, però potser ara ja no ens serveix aquesta manera d’actuar.
Moltes vegades no ens sentim plens, però ens quedem en la nostra Zona de Confort, perquè és el més còmode, el que coneixem i el més fàcil, sense reflexionar i qüestionar-nos, si el que estem fent o la forma en què estem vivint encara és funcional per nosaltres, potser en un passat ho va ser, però continua sent beneficiosa per nosaltres ara? Que ens aporta? Quin és el motiu de mantenir-la si no ens omple?

Podem arreglar el món! (Gabriel García Márquez)

Estàndard
podemos arreglarel mundoAixò és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

 


 

Reflexió personal:

El missatge que entenc d’aquest conte és que els problemes ens els creem nosaltres mateixos, ens compliquem la vida i a vegades, resoldre’ls pot ser una cosa de nens, no cal ser ni un expert ni un científic.
Sovint ens “encaparrem” en resoldre les coses d’una determinada manera, volem tenir la raó, discutim per això. Però no existeix una única forma vàlida de fer les coses, ho podem veure en el conte, quan el fill va trobar la solució mirant-s’ho des d’un altre punt de vista molt més senzill.

L’elefant encadenat (Jeorge Bucay)

Estàndard
Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava eren els animals. elefanteencadenadoTambé a mi com a altres, després em vaig assabentar, em cridava l’atenció l’elefant. Durant la funció, l’enorme bèstia cap a desplegament de la seva grandària, pes i força descomunal … però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte només per una cadena que empresonava una de les potes clavada a una petita estaca clavada a terra.

No obstant això, l’estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a la terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, podria, amb facilitat, arrencar l’estaca i fugir.
El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig? Quan tenia 5 o 6 anys jo encara creia en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, oa algun oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Llavors vaig fer la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat, per què l’encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherente.Con el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca … i només ho recordava quan em trobava amb altres que també s’havien fet la mateixa pregunta.
Fa alguns anys vaig descobrir que per sort per a mi algú havia estat prou savi com per trobar la resposta: L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de molt, molt petit. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit nounat subjecte a l’estaca. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, va tirar, suar, intentant deixar-se anar. I malgrat tot el seu esforç, no va poder. L’estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat, i que al dia següent va tornar a provar, i també a l’altre i al que li seguia … Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.
Aquest elefant enorme i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu -pobre- que NO POT. Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre. Mai … mai … va intentar posar a prova la seva força una altra vegada ….

 


Reflexió personal:

Seguint amb la metàfora de les cadenes, les més poderoses són les que ens venen donades i ens autoimposem. Potser les creences i pensaments del passat ja no ens són funcionals en el present, però no ens ho qüestionem, donem per fet que no hi podem fer res sense ni tan sols intentar trencar aquestes cadenes.
D’altra banda, podríem entendre-ho com que no les volem trencar, ja ens està bé com estem, potser ens és més fàcil seguir una rutina que fer un esforç per canviar i sortir de la nostra Zona de Confort
Aquest conte em recorda aquella dita de “Més val boig conegut que savi per conèixer”. Crec que és una dita feta amb una ideologia conservadora amb el missatge de: – No t’arrisquis!! millor deixa les coses com estan, no sigui que et surti malament i acabis pitjor del que estàs, però i si et surt com a tu t’agradaria? i si això et permet tenir experiències úniques, que mai haguessis imaginat? I si això et permet conèixer persones meravelloses? i si arriscant-te pots arribar a la plenitud?

El peix vermell

Estàndard
Pez naranja

Vet aquí que una vegada, hi havia un home que vivia prop del mar. Li agradava aixecar-se ben de matí i passejar per la vora del mar, cosa que feia sovint.

Un matí va repetir el passeig matutí, però aquesta vegada hi havia una gran diferència. De lluny va començar a veure que la sorra estava plena de petits “bultets”, que no aconseguia identificar de que es tractaven, per la distància. Però a mesura que s’anava acostant, la imatge s’anava fent cada vegada més nítida, i la seva expressió va transformar-se de sorpresa a horror. Aquells “bultets” a la vora del mar eren milers de peixos que patien i s’esforçaven per respirar. Quan s’anava acostant amb gran velocitat va començar a sentir que el peix vermell que tenia als seus peus estava gemegant i cridava; “Socors!! Socors!!. Si us plau senyor porti’m fins a l’aigua. Per a vostè no és cap esforç. I a mi em va la vida “.

Ràpidament el va agafar i es va dirigir corrent cap a l’aigua, cap a la salvació d’aquest peix. I va ser en aquest precís moment, que mentre corria, es va adonar que tots els altres peixos també li xisclaven. “Ajudeu-me a mi també!!”; “Socors no puc respirar!!”; “Porta’m a l’aigua, si us plau!!”. Tots els peixos estaven mirant-lo esperant ser rescatats, cada un d’ells enviant un missatge d’auxili.

Llavors, quan li faltava un metre per arribar a l’aigua amb el peix que portava en braços. Es va sentir atabalat, derrotat, enfonsat i fracassat, perquè no podia salvar-los a tots. I Què va fer en aquell moment? Doncs, va tirar a la sorra a l’ésser que tenia entre les mans. I mentre es retirava d’aquest lloc tan trist, pensava; “És impossible salvar-los a tots, és impossible salvar-los a tots!!, si no els puc salvar a tots millor no salvar-ne cap”

I se’n va anar molt trist i amb el cap enfonsat entre les espatlles.

 


Reflexió personal:

 En ocasions podem trobar-nos en una situació semblant; No enviar el nostre currículum, justificant-nos en què no ens agafaran, perquè hi ha massa gent en la mateixa situació i més qualificats que nosaltres. No atrevir-nos a establir comunicació amb aquella persona que tant ens agrada, perquè pensem que no hi tenim res a fer. No seguir la dieta proposada, perquè creiem que la nostra constitució és aquesta i fem el que fem continuarà sent així…

Quantes vegades deixem de fer les coses o simplement, ja ni ho intentem, perquè creiem que no servirà de res? Perquè creiem que res canviarà?

Però, tot serveix per alguna cosa, reflexionem-hi… Contestaria el mateix aquell peix vermell de la platja? Si l’home l’hagués tirat al mar, hagués salvat la seva vida…

 

 

El Bambú japonès

Estàndard

bambú japonès

No cal ser agricultor per saber que una bona collita requereix bona llavor, bon adob i reg constant. També és obvi que qui conrea la terra no s’impacienta davant la llavor sembrada, donant-li pressa amb el risc que es perdi, cridant amb totes les seves forces: Creix, si us plau!Hi ha una cosa molt curiosa que succeeix amb el bambú japonès i que el transforma en no apte per a impacients: sembres la llavor, l’abones, i t’ocupes de regar-lo constantment.

Durant els primers mesos no passa res apreciable. En realitat, no passa res amb la llavor durant els primers set anys, fins al punt que, un conreador inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors infèrtils.

No obstant això, durant el setè any, en un període de només sis setmanes la planta de bambú creix més de 30 metres! Va trigar només sis setmanes en créixer? No, la veritat és que es va prendre set anys i sis setmanes per desenvolupar-se.

Durant els primers set anys d’aparent inactivitat, aquest bambú estava generant un complex sistema d’arrels que li permetrien sostenir el creixement, que tindria després de set anys.

 


Reflexió:

Aquesta metàfora la podem aplicar en diferents situacions de la nostra vida des de tirar endavant el nostre projecte professional fins a l’educació dels nostres fills/es, per tant és vàlida per qualsevol fita que vulguem aconseguir. Ens ve a dir que els “fruits sembrats” es recullen al cap del temps i a través de la nostra dedicació. Per norma general aconseguir les coses costa un esforç, encara que unes vegades ens costa més que altres.

Amb tot doncs, en la nostra vida quotidiana, a vegades volem trobar solucions ràpides i triomfs precipitats sense adonar-nos que sovint l’èxit és simplement el resultat del nostre creixement intern com si d’una transformació es tractés i, aquest és clar, requereix temps.

De la mateixa manera, sovint podem pensar que tot i els nostres esforços res està succeint, no veiem els resultats esperats, creant-nos així una tremenda frustració. En aquests moments (que tothom passa o passarà alguna vegada) seria bo recordar el cicle del bambú japonès. Hem de saber que, pel sol fet, de no donar-nos per vençuts i seguir endavant ja està succeint alguna cosa dins nostre… estem creixent, madurant, transformant-nos.

D’altra banda, és ben cert que qui persevera o s’obstina té més possibilitats d’aconseguir allò que anhela que qui abandona. Així que, tingues en compte que si no ho aconsegueixes d’immediat no val desesperar-se… potser estàs fent arrels!!

 

 

L’arbre que no sabia qui era

Estàndard
arbre no sabiaHi havia una vegada en un bosc del Montnegre, prop d’una plana més o menys com aquesta, una pomera, un taronger, un matoll de ginesta, espígol, romaní i un bellíssim roser, que vivien feliços i satisfets. Tot era alegria, però un dels seus habitants estava trits i no participava de l’alegria dels altres arbres i arbustos: era un arbre petit que estava profundament trist. Aquell arbre tenia un problema: no sabia qui era. La pomera li va dir:
– El que et falta és concentració, si ho intentes de debò et sortiran unes pomes ben gustoses i vermelles. És molt fàcil. Però el roser li deia:
– No t’escoltis la pomera. Mira és més fàcil fer roses i a més són més boniques i oloroses que les pomes.
I la ginesta intervingué dient:
– De cap de les maneres , ni pomes ni roses. Mira’m a mi: faig olor, em fan poesies, em cullen per fer catifes. És tan fàcil!! només has d’esperar el bon temps.
La farigola intervingué i feu una exposició acurada de les seves qualitats.
– A mi no em cal esperar el bom temps. Arran de terra floreixo i em cullen per fer sopes, herbes i per guarir el mal de panxa.
El pobre arbre petit, desesperat, intentava concentrar-se i ser allò que li suggerien els altres, amb bona intenció i amb ganes d’ajudar-lo. Però no aconseguia ser, com els altres li deien que fos i se sentia cada cop més frustrat, més trist i més desorientat.
Una nit de lluna plena va arribar a la plana del bosc un mussol. Com bé sabeu és la més sàvia de totes les aus i veient la desesperació de l’arbre li va dir:
– No et preocupis, el teu problema no és tan greu! És el mateix que tenen molts éssers de la Terra. No dediquis la teva vida, els teus esforços ni la teva energia a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix; coneix-te i aprèn a escoltar la teva veu interior. Observa les teves qualitats. Dóna sentit a les teves emocions. I dit això, el mussol va desaparèixer.
– La meva veu interior? Les meves qualitats? Les meves emocions? Donar sentit? Ser jo mateix? Conèixer-me?- pensava l’arbre, angoixat.
El consell del mussol va fer niu dins el cor del petit arbre. Va passar una primavera, una tardor, un estiu, un hivern. L’arbre va començar a escoltar-se menys els comentaris de les altres plantes i arbres. Aprengué a restar en silenci, tranquil, gaudint de l’escalfor dels raigs de sol, de la frescor de les gotes de pluja i de la boira de la nit. Aprengué a parar l’orella per sentir el cant dels ocells que feien niu a les seves branques, a deixar-se acaronar pel vent que brunzia entre les seves fulles. I quan menys s’ho esperava i menys cercava, un dia ho va entendre. El seu cor es va obrir i s’adonà:
• Que mai faria pomes, perquè no era una pomera;
• Que mai floriria per primavera, perquè no era un roser.
• Que mai li cullirien les branques per fer sopes perquè no era farigola,
• Que mai flairaria com la ginesta, perquè no era una ginesta.
Sabeu què era el nostre petit arbre? Un immens i majestuos roure amb unes gran qualitats: donava alberg al ocells, oferia ombra als viatgers, protecció als esquirols, afegia bellesa al paisatge ..,
L’arbre va connectar amb la seva força i es va sentir fort i segur d’ell mateix i es va disposar a ser tot allò pel què estava destinat. Aviat va ser admirat i respectat per tots, però el més important és que va aprendre a respectar-se i a valorar-se i a ser ell mateix.


 

Reflexió personal:

El missatge que ens porta aquest conte és el de sigue’s tu mateix/a, aprèn a escoltar-te i accepta’t, si tu mateicx no et valores tampoc et podràn valorar el demés.
Aquest conte ens ve a dir que, sovint quan existeix una manca d’autoestima, el pensament sol estar distorsiont. La vida es basa en la comparació amb els demés i no és que els altres siguin millors que nosaltres, sinó que tenim tendència a posar el focus d’atenció en les nostres dificultas, creences limitants (punts dèbils), en allò que no tenim, i no ens adonem de les nostres potencialitats, qualitats o punts forts que tots tenim.

Com vols que sigui el teu dia d’avui?

Estàndard
Com vols que sigui el teu dia d’avui? potser un gran dia? la clau està a les teves mans. Et deixo aquí un poema deMario Benedetti, una cançó de Joan Manuel Serrat i et convido a la reflexió.

¿Cómo va a ser tu día hoy?

Esta mañana desperté emocionado
con todas las cosas que tengo que hacer
antes que el reloj sonara.

Tengo responsabilidades que cumplir hoy. Soy importante.
Mi trabajo es escoger qué clase de día voy a tener.

Hoy puedo quejarme porque el día esta lluvioso
o puedo dar gracias a Dios porque las plantas están siendo regadas.

Hoy me puedo sentir triste porque no tengo más dinero
o puedo estar contento que mis finanzas me empujan
a planear mis compras con inteligencia.

Hoy puedo quejarme de mi salud
o puedo regocijarme de que estoy vivo.

Hoy puedo lamentarme de todo
lo que mis padres no me dieron mientras estaba creciendo
o puedo sentirme agradecido de que me permitieran haber nacido.

Hoy puedo llorar porque las rosas tienen espinas
o puedo celebrar que las espinas tienen rosas.

Hoy puedo autocompadecerme por no tener muchos amigos
o puedo emocionarme y embarcarme en la aventura de descubrir nuevas relaciones.

Hoy puedo quejarme porque tengo que ir a trabajar
o puedo gritar de alegría porque tengo un trabajo.

Hoy puedo quejarme porque tengo que ir a la escuela
o puedo abrir mi mente enérgicamente
y llenarla con nuevos y ricos conocimientos.

Hoy puedo murmurar amargamente porque tengo que hacer las labores del hogar
o puedo sentirme honrado porque tengo un techo para mi mente, cuerpo y alma.

Hoy el día se presenta ante mi esperando a que yo le de forma y aquí estoy,
soy el escultor. Lo que suceda hoy depende de mi,
yo debo escoger qué tipo de día voy a tener.

Que tengas un gran día… a menos que tengas otros planes.
Mario Benedetti

 

Hoy puede ser un gran día (Joan Manuel Serrat). Quin gran missatge ens regala!!

Pensament positiu

Estàndard

Hi ha moments en els que ens sentim tristos i no sabem ben bé quin és el motiu o potser si; per alguna cosa que no ens ha sortit com esperàvem, expectatives frustrades, una discussió amb alguna persona important per nosaltres, etc. potser alguns assumptes no són trivials (per nosaltres), però tampoc són de vida o mort, encara que curiosament, ens afecten i ens provoquen un estat d’ànim baix, tristesa i ens pensem que se’ns acaba el món. Amb tot doncs, la responsabilitat és nostra, ja que canviar l’estat d’ànim depèn de nosaltres, de com interpretem la situació, com l’entenem, com ens l’expliquem, quin significat li donem…

Amb tot això, no vull dir que sigui fàcil ni que la vida sigui meravellosa, hi ha persones que passen per moments molt crus, però el fet de pensar o expressar “el malament” que estàs no canvia res, si tu no et mobilitzes per canviar-ho. És cert, que a vegades se’ns presenten moments crítics i durs, situacions i circumstàncies que no hem triat i de les quals no tenim el control, però d’altra banda, del que si tenim el control i la total llibertat és del nostre pensament, aquest determina com ens sentim i de retruc com actuem, per tant, si volem canviar alguna cosa del nostre entorn i de la nostra manera de viure, ens cal canviar la nostra forma de pensar. Practicar el pensament positiu, es basa en canviar el focus d’atenció, deixar de banda aquells pensaments negatius, aquells intrusos que fan “run run” dins del nostre cap i que ens recorden constantment lo malament que estem, allò que volem i no tenim o no podem fer, que tot està perdut i res canviarà, etc. per aquells motivadors, que ens fan veure la situació com un fet temporal, ens fan valorar-nos a nosaltres mateixos, als del nostre voltant i tot el que tenim, ens fan adonar del privilegiats que som, ens impulsen a crear objectius, metes, il•lusions, projectes personals, donant-li sentit a la nostra vida.
Seguim endavant per algun motiu, quin sentit té per tu llevar-te cada matí?

De fet, per mi un referent portat al límit és Viktor Frankl (1905-1997) creador de la Logoterapia

Viktor-Frankl-300x135

Frankl va viure les atrocitats d’un camp d’extermini nazi, va sobreviure aquells horrors i, tot i així, ens ha deixat l’ensenyança que la llibertat última per interpretar allò que et passa la tens tu, és a dir, que fins i tot, en aquesta situació màxim exponent de la coerció, el sotmetiment i el maltracte humà va ser capaç de trobar el pensament positiu, el podem identificar quan ens parla de llibertat.
De la seva experiència en el camp d’extermini en va extreure que totes aquelles persones que va conèixer i que tenien un propòsit/objectiu a la vida; muntar un negoci, veure com el fill/a es graduava a la universitat, escriure un llibre, emigrar a Amèrica amb la família, etc. van sobreviure, en canvi, els que es deixaven portar pels pensaments negatius, es deixaven anar, no tenien il•lusió per seguir endavant, perdien el sentit de la vida i morien, fins i tot, sense causa mèdica clara. Entenc que indirectament morien de tristesa, d’infelicitat, d’alguna manera, seria com si… constantment, la seva energia no pogués fluir de forma natural i espontània, generant així, cansament, malestar, fatiga, infelicitat extrema i, finalment, mort.

Amb tot doncs, davant d’aquest testimoni m’atreveixo a creure que qualsevol persona sigui quina sigui la seva situació, és capaç de canviar el seu estat d’ànim negatiu, quan troba la motivació -amb els pensaments positius que l’acompanyen- que l’empeny cap a la consecució del seu objectiu. La força de l’esperit humà, quan té alguna cosa per la qual viure, un objectiu, una il•lusió, una meta, un propòsit que li doni sentit a la seva vida… viu, amb energia positiva per aconseguir-ho.


No eres Tú soy Yo… ensayo de Viktor Frankl

Estàndard

Este es un ensayo de Viktor Frankl, neurólogo, psiquiatra, sobreviviente del holocausto y el fundador de la disciplina; que conocemos hoy como Logoterapia.

No eres Tú, soy Yo…
¿Quién te hace sufrir? ¿Quién te rompe el corazón? ¿Quién te lastima? ¿Quién te roba la felicidad o te quita la tranquilidad? ¿Quién controla tu vida?…
¿Tus padres? ¿Tu pareja? ¿Un antiguo amor? ¿Tu suegra? ¿Tu jefe?…

Podrías armar toda una lista de sospechosos o culpables. Probablemente sea lo más fácil. De hecho sólo es cuestión de pensar un poco e ir nombrando a todas aquellas personas que no te han dado lo que te mereces, te han tratado mal o simplemente se han ido de tu vida, dejándote un profundo dolor que hasta el día de hoy no entiendes.

Pero ¿sabes? No necesitas buscar nombres. La respuesta es más sencilla de lo que parece, y es que nadie te hace sufrir, te rompe el corazón, te daña o te quita la paz. Nadie tiene la capacidad al menos que tú le permitas, le abras la puerta y le entregues el control de tu vida.

Llegar a pensar con ese nivel de conciencia puede ser un gran reto, pero no es tan complicado como parece. Se vuelve mucho más sencillo cuando comprendemos que lo que está en juego es nuestra propia felicidad. Y definitivamente el peor lugar para colocarla es en la mente del otro, en sus pensamientos, comentarios o decisiones.

Cada día estoy más convencido de que el hombre sufre no por lo que le pasa, sino por lo que interpreta. Muchas veces sufrimos por tratar de darle respuesta a preguntas que taladran nuestra mente como: ¿Por qué no me llamó? ¿No piensa buscarme? ¿Por qué no me dijo lo que yo quería escuchar? ¿Por qué hizo lo que más me molesta? ¿Por qué se me quedó viendo feo? y muchas otras que por razones de espacio voy a omitir.

No se sufre por la acción de la otra persona, sino por lo que sentimos, pensamos e interpretamos de lo que hizo, por consecuencia directa de haberle dado el control a alguien ajeno a nosotros.

Si lo quisieras ver de forma más gráfica, es como si nos estuviéramos haciendo vudú voluntariamente, clavándonos las agujas cada vez que un tercero hace o deja de hacer algo que nos incomoda. Lo más curioso e injusto del asunto es que la gran mayoría de las personas que nos “lastimaron”, siguen sus vidas como si nada hubiera pasado; algunas inclusive ni se llegan a enterar de todo el teatro que estás viviendo en tu mente.

Un claro ejemplo de la enorme dependencia que podemos llegar a tener con otra persona es cuando hace algunos años alguien me dijo:

“Necesito que Enrique me diga que me quiere aunque yo sepa que es mentira. Sólo quiero escucharlo de su boca y que me visite de vez en cuando aunque yo sé que tiene otra familia; te lo prometo que ya con eso puedo ser feliz y me conformo, pero si no lo hace… siento que me muero”.

¡Wow! Yo me quedé de a cuatro ¿Realmente ésa será la auténtica felicidad? ¿No será un martirio constante que alguien se la pase decidiendo nuestro estado de ánimo y bienestar? Querer obligar a otra persona a sentir lo que no siente… ¿no será un calvario voluntario para nosotros?

No podemos pasarnos la vida cediendo el poder a alguien más, porque terminamos dependiendo de elecciones de otros, convertidos en marionetas de sus pensamientos y acciones.

Las frases que normalmente se dicen los enamorados como: “Mi amor, me haces tan feliz”, “Sin ti me muero”, “No puedo pasar la vida sin ti”, son completamente irreales y falsas. No porque esté en contra del amor, al contrario, me considero una persona bastante apasionada y romántica, sino porque realmente ninguna otra persona (hasta donde yo tengo entendido) tiene la capacidad de entrar en tu mente, modificar tus procesos bioquímicos y hacerte feliz o hacer que tu corazón deje de latir.

Definitivamente nadie puede decidir por nosotros. Nadie puede obligarnos a sentir o a hacer algo que no queremos, tenemos que vivir en libertad. No podemos estar donde no nos necesiten ni donde no quieran nuestra compañía. No podemos entregar el control de nuestra existencia, para que otros escriban nuestra historia. Tal vez tampoco podamos controlar lo que pasa, pero sí decidir cómo reaccionar e interpretar aquello que nos sucede.

La siguiente vez que pienses que alguien te lastima, te hace sufrir o controla tu vida, recuerda: No es él, no es ella… ERES TÚ quien lo permite y está en tus manos volver a recuperar el control.

“Al hombre se le puede arrebatar todo, salvo una cosa: La última de las libertades humanas -la elección de la actitud personal que debe adoptar frente al destino- para decidir su propio camino”.

 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Viktor_Frankl