Tag Archives: amor, dolor, emigrar, Pèrdua, processos de dol, temps, tristesa

L’illa dels sentiments (Jeorge Bucay)

Estàndard
laisladelosentimientosHi havia una vegada una illa en la qual hi vivien tots els sentiments, emocions i valors humans: El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa, la Por, l’Angoixa… i també tots els
altres, inclòs l’Amor.Un dia, per sorpresa de tots els habitants de l’illa, el Coneixement va anunciar-
los una mala notícia: l’illa estava a punt d’enfonsar-se. Com que ho va direl Coneixement i ell, gairebé mai no s’equivoca, tothom s’ho va creure. Els

sentiments van preguntar què podien fer.

– Cadascú pot fer el que vulgui -va dir el Coneixement-, però la millor

solució seria que tothom construís una vaixell, una barca o alguna cosa

amb la qual es pugui marxar.

– I no ens pots ajudar Coneixement? –preguntaren la resta d’emocions.

– Ho sento, jo i la Previsió hem construït un avió que ens transportarà fins a

l’illa veïna-. Un cop dit això, la Previsió i ell van marxar, sense adonar-se’n

que la Por s’havia amagat com a polissó.

Totes les emocions van començar a fabricar un mitjà per marxar de l’illa, totes,

menys l’Amor. L’Amor deia:

– Deixar l’illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes

coses. Els arbres, les pedres, la sorra de la platja…

I mentre tothom s’afanyava a construir la barca, l’Amor passejava per l’illa mirant

cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre…

– Potser l’illa només s’enfonsa una estona, potser després torna a flotar. No

pot ser?-. I va quedar-se dies i dies veient com l’illa s’enfonsava.

L’Amor estava dolgut i només era capaç de plorar i plorar. No construïa cap

barca. Només podia pensar que l’illa era molt gran i que potser es podria refugiar

a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.

Però cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que només en

va quedar una petita porció. L’Amor ja no tenia la possibilitat de construir res,

l’oportunitat havia passat.

Des d’aquell indret podia veure els seus companys a les barques. Tenia

l’esperança que, potser, algú el pujaria.

La Riquesa va passar a prop de l’Amor en una barca luxosa i l’Amor li va dir:

– Riquesa, em pots portar amb tu?

– No puc perquè tinc molt d’or i plata dintre de la meva barca i no hi ha lloc

per a tu-. I va marxar sense mirar enrere.

Llavors l’Amor va decidir demanar-li a la Vanitat que estava passant en una

magnifica barca.

– Vanitat et prego, pots portar-me amb tu?

– No puc portar-te Amor- va respondre la Vanitat-. Aquí tot és perfecte,

podries arruïnar la meva barca perquè vas ben brut!

Llavors l’Amor va dir a la Tristesa que s’estava acostant…

– Tristesa, sé que tu m’entens i no m’abandonaràs aquí, tan sensible com

ets. Em portaràs amb tu?

– Ja et portaria, però estic tan trista…. no em veig amb forces. Necessito

estar sola. Adéu!

Després el Bon Humor va passar enfront l’Amor; però estava tan content que no

va adonar-se que l’estaven cridant.

L’Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava,

ell i l’illa s’enfonsarien junts. Va seure a l’únic lloc que quedava i va esperar a

enfonsar-se.

De sobte una veu va dir:

– Vine Amor, et porto amb mi-. Era un vell el que l’havia cridat.

– És a mi a qui crides? –va preguntar l’Amor.

– Sí, a tu et crido! Au va, puja i ajuda’m a remar! –va dir-li el vell.

Els dos, remant, es van allunyar de l’illa i aquesta es va enfonsar.

– Mai més no tornarà a existir una illa com aquesta -va dir l’Amor dolgut.

– No. -va dir el vell-. Com aquesta no, mai més.

Quan van arribar a terra ferma, l’Amor va baixar de la barca i va comprendre

que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però,

misteriosament, el vell ja no hi era.

L’Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va

preguntar.

– Com pot ser? No el conec i tot i això m’ha salvat. Qui és? Qui és?

La Saviesa el va mirar una estona i va dir:

– Ell és l’únic capaç d’aconseguir que l’amor sobrevisqui quan el dolor

d’una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l’únic

capaç de donar una nova oportunitat a l’amor quan sembla extingir-se. El

que et va salvar, Amor, és el Temps!!

 


 

Reflexió personal:

Aquest conte es pot aplicar a qualsevol procés de dol, ja sigui per l’acabament d’una relació amorosa, pel fet de deixar el teu lloc de procedència (emigrar) o per la mort d’un ésser estimat.
El missatge és que, encara que en un principi, sembla que mai més ens repondrem del fet traumàtic, el Temps ens dóna l’oportunitat de sobreposar-nos, estimant a una altra persona, a un altre país, o bé ens ajuda a trobar un lloc per l’ésser estimat que hem perdut, podent veure el dolor des d’una altra perspectiva. La Tristor no ens afecta tant quan torna a sorgir l’Amor, ja sigui, pel fet d’adonar-nos de quant estimem els del nostre voltant (fills, nets, amics, etc.) o la possibilitat de tornar a néixer l’Amor amb una altra persona (si l’ésser que hem perdut és la parella).
“Suposo que d’aquí ve aquella dita de que el temps ho cura tot”, jo diria que ajuda ha veure-ho des d’una altra perspectiva.