L’HOME DE LES CABANES

Edició via micromecenatge a través de Quorum Llibres.

«L’home de les cabanes» pretén ser un petit homenatge a Josep Pujiula, el qual, durant quaranta-cinc anys de la seva vida, va anar construint, desconstruint i reconstruint el parc de Cal Sis Rals o Parc de les cabanes d’Argelaguer (cabanes de fusta, laberints, torres altes, fonts fetes de formigó i altres materials reciclats).
Es tracta d’una història mig fictícia i mig verídica en què una nena, casualment, junt amb la seva família, descobreix el parc. Al llarg del relat es van enllaçant les vivències personals de la nena amb l’obra d’en Pujiula, que s’ha inclòs dins l’anomenat «art brut». Al llarg de la vida de la protagonista hi ha unes quantes visites casuals al parc, que justament coincideixen amb els canvis més importants que s’hi desenvolupen.

COM COL·LABORAR: Entra a quorumllibres.cat. Allà trobaràs tota la informació sobre el projecte.

http://quorumllibres.cat/widget/project/2a1de55ee1ac43578631d463d7223431?lang=ca

Presentació del llibre ‘Halima, un relat sobre les emocions’

El racó de la reflexió. Frases cèl·lebres.

“DE TOTS ELS CONEIXEMENTS POSSIBLES, EL MÉS SAVI I ÚTIL ÉS CONEIXE’S A SI MATEIX”. William Shakespeare.

Totes les teves creences no estan fetes de realitats, sinó més aviat, és la teva realitat la que està feta de creences. Així doncs, si no t’agrada la teva realitat, què pots fer per canviar-la o millorar-la? no ho pot fer ningú per tu, ja que la responsabilitat de viure en plenitud és teva, no de l’altre. La clau per produir canvis en la teva vida, la tens tu i es troba en el present en “l’ara i aquí”.

 

• Tothom és un geni. Però si jutges un peix per la seva habilitat de pujar dalt d’un arbre, passarà la resta de la seva vida creient que és un idiota.
Albert Einstein.

• La veritable professió de l’ésser humà és trobar el camí cap a si mateix.
Hermann Hesse.

• El Do que ha fet evolucionar a la espècie humana és precisament la seva capacitat d’imaginar un projecte, és a dir, la possibilitat de transformar el món, de transformar-nos a nosaltres mateixos, a cada un de nosaltres, a la humanitat.
Albert Jaquard.

• Res no et puc donar que no existeixi ja en el teu interior. No et puc proposar cap imatge que no sigui ja teva… Només t’estic ajudant a fer visible el teu propi univers.
Hermann Hesse.

• Els que asseguren que és impossible no haurien d’interrompre als que ho estem intentant.
Thomas Edison.

• Bogeria és pretendre canviar, fent el mateix.
Albert Einstein.

• El que sabem és una gota d’aigua, el que ignorem és un oceà.
Isaac Newton.

• Quan “l’home” no es troba a si mateix, no troba res.
Goethe.

• No és possible trobar la pau interior si estem descontents amb el que tenim, si envejem el que els altres tenen, si ens queixem constantment de la “suposada” injustícia de la vida. Dóna gràcies cada dia pel que tens, per la gent que t’estima, per la teva salut, pel teu treball, per la vida mateixa, per cada dia que despertes i s’obre davant teu per donar-te una nova oportunitat.

• El que més em sorprèn de “l’home” occidental és que perd la salut per guanyar diners, després perd diners per recuperar la salut.
I per pensar ansiosament en el futur no disfruta el present, amb lo qual, no viu ni el present ni el futur.
I viu com si no tingués que morir mai i mor com si mai hagués viscut.
Dalay Lama.

• El primer pas en l’educació és creure en l’altre (l’educand).

• L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món.
Nelson Mandela.

• Cada dia és una nova possibilitat.

• Tothom té llum i obscuritat en el seu interior el que importa és quina part escollim potenciar.

• L’essencial es diu amb senzillesa.
Miquel Martí i Pol.

• No podem veure l’Arc de Sant Martí si no deixem de mirar al terra.
Charles Chaplin.

• Els canvis i el creixement succeeixen quan una persona decideix arriscar-se i s’atreveix a involucrar-se en experimentar la seva pròpia vida.
Herbert A. Otto.

• Sigues tu el canvi que vols veure en el món.
Mahatma Ghandi.

• Ningú pot saber per tu. Ningú pot créixer per tu. Ningú pot buscar per tu. Ningú pot fer per tu, allò que tu mateix has de fer. L’existència no admet representats.
J. Bucay.

• No veiem les coses tal com son, les veiem tal i com som nosaltres.
Anaïs Nin.

• Només existeixen dos dies a l’any en els quals no es pot fer res. Un es diu ahir i l’altre es diu demà. Per tant, avui és el dia ideal per estimar, créixer i principalment, viure.
Dalay Lama.

• Cada pas recorregut enriqueix al pelegrí i l’apropa una mica més a fer realitat els seus somnis.
Paulo Coelho.

• Un viatge de deu mil quilòmetres comença per un simple pas.
Proverbi xinès.

• No n’hi ha prou en saber, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou en voler, també s’ha de fer.
Johann Wolfgang Von Goethe.

• Estimar-se un mateix és el començament d’una aventura que dura tota la vida.
Oscar Wilde.

• Quan una porta de la felicitat es tanca, una altra s’obre; però sovint ens quedem mirant tant de temps la porta que s’ha tancat, que no som capaços de veure la que s’ha obert per nosaltres.
Hellen Keller.

• Sigues la teva pròpia llum.
Buda.

• Quan crees pau, equilibri i harmonia en la teva ment, trobes el mateix en la teva vida.
Louise L. Hay.

• El sentit de les coses no està en elles mateixes, sinó en la nostra actitud cap a elles.
Antoine De Saint Exupery.

• El que canviarà la teva vida no serà saber més, sinó les decisions que prenguis i les actituds que emprenguis.
Anthony Robbins.

• No t’assenyalis fites: fes camí.
Miquel Martí i Pol.

• Obre els teus ulls, mira dins teu. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? Només un mateix pot alliberar la seva ment de l’esclavitud. Cada persona ha de tenir dret a escollir el seu destí. No et preocupis concentra’t en què les coses petites surtin bé. No es pot viure de forma negativa… simplement, canvia el teu dia vivint en positiu. Don’t Worry, be Happy.
Bob Marley.

• No hi ha cap vent favorable per aquell que no sap a quin port es dirigeix.
Arthur Schopenhauer.

• Tot allò necessari per a una vida feliç està dins teu, en la teva forma de pensar.
Marco Aurelio.

• Els somnis es fan realitat quan tenim la convicció interna per a guiar-nos, la passió per a emocionar-nos i la disciplina interior per a executar les accions precises.
Takumi.

• Cada dia la vida et dóna una nova oportunitat per recomençar, canviar i crear un destí diferent. I no és culpa de la vida si tu decideixes omplir aquest nou instant amb penes, rencors i pors del passat.
J.K. Rowling.

• Redescobrir-te a tu mateix, és simplement redescobrir la vida en plenitud que pots assolir, si et proposes eliminar les cadenes que tu mateix et vas posar.
Publio Sirio.

• El que pot canviar els seus pensaments pot canviar el seu destí.
Stephen Crane.

 

 

Sigues cafè

Vet aquí que una vegada hi havia una noia que es queixava a la seva mare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils; a la feina van aprovar un ERE pel qual el seu contracte era reduït a mitja jornada, el noi amb el que estava sortint, justificant-se amb que ja estaven bé com estaven, va decidir no anar a viure amb ella, i per postres la seva millor amiga marxava a l’estranger en busca d’oportunitats laborals més dignes. No sabia com fer-ho per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda “trencant-se”, caient en una deixadesa total, depressió.

La seva mare, que n’havia passat de tots colors, la va portar a la cuina; allà va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre el foc. En una va posar pastanagues; en una altra, ous; i en la tercera, va posar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir paraula.

Als vint minuts la mare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar sobre un plat. Va treure els ous i els va posar en un bol. Finalment, va colar el cafè i el va servir en una tassa.

Mirant a la seva filla li va dir:

-Que veus?

-Pastanagues, ous i cafè, va ser la resposta.

Va fer-la apropar més i li va demanar que toqués les pastanagues, ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que agafés un ou i el trenqués, i va trobar un ou dur. Finalment, li va demanar que provés el cafè; i ella ho va fer, tot dient que notava un suau aroma.

Humilment, la filla va preguntar:

-No entenc on vols anar a parar, què em vols dir amb això, mare?

-És química! -li va explicar-: els tres elements s’han enfrontat a la mateixa adversitat, aigua bullint, però han reaccionat de forma diferent en funció de les seves característiques. La pastanaga va arribar a l’aigua dura, però, després de passar per l’aigua bullint s’ha posat tova. L’ou ha arribat a l’aigua fràgil, la closca protegia el líquid del seu interior, però, després d’estar a l’aigua bullint aquest s’ha endurit. Els grans de cafè, però, són únics, després d’estar a l’aigua bullint han estat capaços de canviar l’aigua i les seves propietats.

-Quin dels tres elements ets tu, filla? quan els problemes truquen a la porta, com respons?

-Ets una pastanaga, que sembla forta, però quan l’adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

Ets un ou, que comença amb un cor dòcil, maleable i un esperit fluid, però després d’una adversitat; una mort, una separació, un conflicte laboral, etc. t’has tornat dura i rígida? per fora pots semblar igual que abans, però per dins et sents amargada i aspre amb un esperit i cor endurits.

O ets com el gra de cafè? El cafè té el poder de canviar l’aigua bullent, l’element que li causa dolor, ja que, quan l’aigua arriba al punt d’ebullició, el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè tens el poder de canviar la situació.

Així, qui ets tu?

 

---

Reflexió personal:

Com veiem en el conte les circumstàncies són les mateixes (aigua bullint) per els tres elements. Com ho vius depèn de qui ets en aquest moment, és a dir, en el moment que t’enfrontes a aquestes circumstàncies particulars i això determinarà el teu present i de retruc el teu futur.

Aquí podríem parlar d’aquest concepte tant utilitzat en l’actualitat ”la resiliència”, que ha sorgit, des de la psicologia positiva, com a resposta a les situacions extremes o grans traumes, com serien; catàstrofes mediambientals, víctimes de terrorisme, de violacions, etc. Encara que, actualment s’ha extrapolat a una problemàtica més, podríem dir… comuna, en la nostra societat. Podríem parlar de, com afrontem una greu crisi econòmica? o alguna altra crisi vital per exemple, com afrontem un procés de dol? juntament a aquests, es poden afegir altres “contratemps” (conflictes no entesos com a tan traumàtics, però que sumen. Encara que la gravetat de l’assumpte és subjectiva; depenent de com ho visqui la persona es poden presentar símptomes similars), com per exemple en el conte es narra un conflicte en l’àrea professional, una relació de parella estancada, que no avança, sentiments de solitud, etc. varies preocupacions o dificultats  juntes que creen una situació altament estressant en la persona.

La resiliència doncs, és la capacitat natural que té l’ésser humà, per seguir endavant, amb el seu projecte vital, superant les adversitats, situacions extremadament estressants i totes les emocions doloroses que les acompanyen, fins i tot, sortint-ne més enfortit després d’haver-les superat. D’alguna manera seria com aprendre dels traumes o conflictes i transforma-ho en una oportunitat de creixement personal.

 

Es treballen, bàsicament 4 àrees:

 

-Acceptació de la realitat.

-Adaptació o reformulació de la vida després del trauma.

-Construcció d’una xarxa social de suport.

-Recerca del sentit/propòsit/projecte de la vida.

 

És de gran importància centrar-se en les capacitats, valors, habilitats, atributs positius de la persona, etc. en comptes de posar l’accent o focus d’atenció en les creences limitants o debilitats d’aquesta, caure en victImisme o accentuar-lo.

Les pedres grans

Un dia el Mestre mostrà els seus deixebles un punt clau del seu ensenyament i els va dir:

– Voldria feu-vos un petit examen – va treure un gerro de vidre, de boca ample, i el posà damunt la taula davant d’ells. 
Després va treure una dotzena de rocs grossos com un puny i els col•locà curosament, un per un, dins la gerra. I quan va està del tot plena fins amunt va preguntà al seus deixebles:
– Està plena la gerra?- Tots alhora contestaren que sí. Llavors el Mestre agafà una safata plena de grava i va preguntà:

– Esteu segurs?- Llavors començà a tirar, poc a poc, la grava fent moure la gerra perquè les petites pedres anessin buscant els espais buits que havien deixat les pedres grosses. Quan va acabar, somrigué i tornà a preguntar:
– Està plena la gerra?- Els deixebles suposant el que els diria, murmuraren somrient, i un d’ells va dir en veu alta:
– Probablement, no.
– Molt bé!- contestà el Mestre. I al moment va prendre sorra fina de platja i la llançà dins la gerra. Aquesta caigué com fils d’or, entre els petits espais que deixaren les pedres grans i les petites. Un cop més somrigué i els tornà a preguntà:
– Està plena la gerra?- Aquest cop força deixebles respongueren al mateix temps:
– No!
Somrigué el Mestre amb benevolència, i va dir:
– Molt bé!- llavors va agafar un càntir i tirà aigua dins la gerra fins que va està plena fins dalt. Acuradament i, sense vessar ni una gota, va mirar un a un a tots els deixebles i els va dir, amorosament:
– Quin creieu que és l’ensenyament d’aquesta experiència? Un dels més joves aixecà la mà decidit i va dir:
– L’ensenyament és que no importa el carregat que estigui el teu horari, si de veritat ho intentes, sempre podràs fer més coses de les que et penses.
– No.- contestà el Mestre – Aquesta no és la lliçó. La veritat que ens ensenya, és que si no poses primer les pedres grans, no podràs posar-les després en cap altra moment. Quines són les pedres grans de la teva vida?

 

---

Reflexió personal:

El missatge d’aquest conte és que quines són les “coses” realment importants a la teva vida? Qui o què té més valor per tu?
A vegades, en la nostra vida quotidiana sense adonar-nos omplim el nostre espai amb pedres més petites (trivialitas), aleshores no tenim espai (temps, dedicació, etc.) per les pedres grans, que són les més importants.

Hi havia una vegada dos gats.

Aquesta és la història de dos gats, un de vell i un altre de jove, que es van trobar en un carreró.

El gatet jove era al carreró i es perseguia la cua, com solen fer els gats, persegueixen, persegueixen i persegueixen. I el gat vell el mira i li diu:

– Què fas?

– M’estic perseguint la cua. En aquestes que el gat li diu:

-Però, per què fas això?

-Acabo de sortir de l’escola de filosofia felina i en ella hem après que hi ha dues coses importants per a un gat. Una és que la felicitat és el més important per nosaltres, i l’altra, que aquesta es troba a la cua. Així que he decidit perseguir-la i quan l’agafi, tindré la clau de la felicitat eterna.

I el gat vell el mira i li diu: Saps què? jo no he anat a l’escola de filosofia com tu. He viscut gairebé tota la meva vida en carrerons; però és sorprenent, he descobert aquestes mateixes veritats, i és que la felicitat és el més important del món per a un gat i m’he adonat que aquesta està en la meva cua. L’única diferència que crec que hi ha entre tu i jo és que he descobert que quan vaig a la meva i faig allò que és important per a mi, la cua em segueix allà on vaig.

 

---

Reflexió personal:

En la nostra societat ens han ensenyat a perseguir la felicitat, com si d’un objecte es tractés, i hem cregut que la podem fer nostra en el moment que aconseguim posseir els nostres desitjos, bàsicament coses materials. D’alguna manera doncs, el conte ens ve a dir “no busquis la felicitat fora teu perquè forma part de tu”. Quan fas allò que realment t’agrada o t’importa, el que realment vols fer, la felicitat et segueix allà on vagis. Tot allò que et fa relaxar, gaudir, disfrutar… del moment, fa que la trobis dins teu.

Ah!! i recorda que la felicitat és un camí -s’ha de disfrutar del viatge- no un Destí.

 

 

Patates dins la motxilla

Un dia, el mestre ens va demanar de tasca que portéssim papes crues i una bossa de plàstic.

Ens va dir que poséssim en la bosa plàstic una papa per cada persona a la qual guardàvem ressentiment i escrivíssim el seu nom en ella.

Ens va demanar que durant una setmana portéssim amb nosaltres a tot arreu aquesta bosa de papes dins la motxilla.
Algunes bosses eren realment pesades!
Naturalment la condició de les papes s’anava deteriorant amb el temps.
El fàstig de carregar aquesta bossa en tot moment em va demostrar clarament el pes que carregava diàriament en el meu cor i en la meva vida a causa del ressentiment.
També vaig aprendre com, mentre posava la meva atenció en ella per no oblidar-la, desatenia coses que eren mes importants per la meva vida.
Aquest exercici em va fer pensar sobre el preu que pagava per no perdonar alguna cosa que ja havia passat i no podia canviar-se.
Moltes vegades pensem que el perdó és un regal per a l’altre, sense adonar-nos que els primers beneficiats som nosaltres mateixos. Tots tenim papes podrint-se en la nostra “motxilla” sentimental.
La falta de perdó és com un verí que prenem diàriament a gotes però que finalment ens acaba enverinant. Moltes vegades al primer que has de perdonar és a tu mateix per totes les coses que no van ser com haguessis volgut que anessin. El perdó ens allibera de lligams que ens amarguen l’ànima i emmalalteixen el cos. No significa que estiguis d’acord amb el que va passar, ni que ho aprovis. Perdonar no significa deixar de donar-li importància al que va succeir, ni donar-li la raó a algú que et va fer mal. Simplement significa deixar de costat aquells pensaments negatius que ens van causar dolor o enuig. El perdó es basa en l’acceptació del que va passar.
Decideix-te avui mateix a perdonar!
“Perdonar és el valor dels valents. Només aquell que és suficientment fort per perdonar una ofensa, sap estimar”
Ganghi

Judicis

“En un poblet hi havia un senyor vell molt pobre, però fins els reis l’envejaven, perquè tenia un formós cavall blanc.

Els reis li van oferir quantitats magnífiques pel cavall, però l’home deia: “Per a mi, el meu cavall, és com una persona. I com es pot vendre una persona, a un amic?”. Encara que era pobre mai va vendre el seu cavall.Un matí va descobrir que el cavall ja no estava a l’estable. Tot el poble es va reunir dient: “Vell estúpid. Sabíem que algun dia li robarien el seu cavall. Hauria estat millor que el vengués. Quina desgràcia!

-“No aneu tant lluny”- va dir l’home vell- “Tan sols podeu dir que el cavall no està a l’estable. Aquest és el fet, tot el demès és un judici vostre. Si és una desgràcia o una sort, jo no ho sé, perquè això tant sols és un fragment. Qui sap el que succeirà demà?”.

La gent es va riure del vell. Ells sempre havien pensat que estava una mica boig. Però després de 15 dies, una nit el cavall va tornar. No havia estat robat, s’havia escapat. I no tan sols això, sinó que havia portat amb ell una dotzena més de cavalls salvatges.
De nou la gent es va tornar a reunir dient: “Tenies raó. No va ser una desgràcia sinó una vertadera sort.”

-“De nou esteu anant massa lluny”-els va dir el vell- Dieu tan sols que el cavall ha tornat… qui sap si és una sort o no? És tan sols un fragment. Esteu llegint tan sols una paraula en una oració. Com podeu jutjar el llibre sencer?”.
Aquesta vegada la gent no va poder dir gaire res més, però per dins pensaven que estava equivocat. Havien arribat 12 cavalls formosos…..

El vell tenia un fill que va començar a entrenar els cavalls. Una setmana més tard va caure d’un cavall i es va trencar les dues cames. La gent va tornar a reunir-se i a jutjar: “De nou has tingut raó -van dir-. Era una desgràcia. El teu únic fill ha perdut l’ús de les seves cames i a la teva edat ell era el teu únic suport. Ara ets més pobre que mai.

-“Esteu obsessionats amb jutjar”-va dir el vell.” No aneu tant lluny, tan sols dieu que el meu fill s’ha trencat les dues cames. Ningú sap si és una desgràcia o una fortuna. La vida ve en fragments i mai se’ns dóna res més que això.

Vet aquí que poques setmanes després el país va entrar en guerra i tots els joves del poble van ser portats per força a l’exercit. Tan sols és va salvar el fill del vell perquè estava esguerrat. El poble sencer plorava i es queixava, perquè era una guerra perduda per endavant i sabien que la majoria dels joves no tornarien.

-“Tenies raó vell era una fortuna. Encara que esgarrat, el teu fill està amb tu. Els nostres han marxat per sempre”.

-“Seguiu jutjant- va dir el vell. Ningú sap. Tan sols podeu dir que els vostres fills han estat obligats a unir-se a l’exercit i que el meu fill no, però realment no sabem si és una desgràcia o una sort aquest succés.

No jutgis o mai seràs un amb el tot. Et quedaràs obsessionat amb fragments, trauràs conclusions de petites coses. Un cop jutges, has deixat de créixer.”

 

 

---

 

Reflexió personal:

A través d’aquesta historia me n’adono que els judicis/prejudicis són un costum massa instaurat en la nostra societat i, fins i tot, sense ni adonar-nos els utilitzem contínuament en la nostra vida quotidiana.
Sovint atribuïm, neguem o afirmem, sobre els objectes, els fets, els altres i sobre nosaltres mateixos, el que realment no sabem. La realitat és la que és, encara que tot depèn de com la vivim, la interpretem, ens l’expliquem… que ens diem davant d’un episodi determinat?
Com ens diu el conte, el judici no ens aporta la realitat del fet, sinó tan sols un petit fragment interpretat de forma errònia i subjectiva, basat en les nostres creences, valors, estereotips socials, etc.
D’aquí ve la importància de reflexionar abans de treure conclusions precipitades.

El Triple Filtro de Sócrates

En la antigua Grecia, Sócrates fue famoso por su sabiduría y por el gran respeto que profesaba a todos.

Un día un conocido se encontró con el gran filósofo y le dijo:– ¿Sabes lo que escuché acerca de tu amigo?– Espera un minuto – replicó Sócrates. Antes de decirme nada quisiera que pasaras un pequeño examen. Yo lo llamo el examen del triple filtro.

– ¿Triple filtro?

-Correcto -continuó Sócrates. Antes de que me hables sobre mi amigo,
puede ser una buena idea filtrar tres veces lo que vas a decir. Es por eso que lo llamo el examen del triple filtro. El primer filtro es la verdad. ¿Estás absolutamente seguro de que lo que vas a decirme es cierto?

– No -dijo el hombre-, realmente solo escuché sobre eso y…

– Bien -dijo Sócrates. Entonces realmente no sabes si es cierto o no.

– Ahora permíteme aplicar el segundo filtro, el filtro de la bondad. ¿Es algo bueno lo que vas a decirme de mi amigo?

– No, por el contrario…

– Entonces, deseas decirme algo malo sobre él, pero no estás seguro de
que sea cierto.

Pero podría querer escucharlo porque queda un filtro: el filtro de la
utilidad. ¿Me servirá de algo saber lo que vas a decirme de mi amigo?

– No, la verdad que no.

– Bien -concluyó Sócrates-, si lo que deseas decirme no es cierto, ni
bueno, e incluso no es útil ¿para qué querría saberlo?

 

---

Reflexió personal:

Aquesta història em convida a reflexionar i em fa ser conscient que no haig de fer judicis de valor sobre el que, realment, no sé ni si és cert. Penso que la podem aplicar, no tant sols als nostres amics, sinó a tots aquells sobre els quals en sentim parlar. Entenc que la “moraleja” ens ve a dir que no estiguem pendents de les tafaneries que ens poden fer posar uns contra els altres.

D’altra banda, crec que hem de ser nosaltres mateixos els que comprovem si és cert i hem de decidir si és una cosa bona o si és d’utilitat, aquestes respostes no les podem deixar en mans dels altres., perquè cadascú té una forma pròpia d’entendre el món. I de totes maneres, en cas que fos cert, qui sóc jo per criticar/jutjar el que fan els altres?

 

L’illa dels sentiments (Jeorge Bucay)

Hi havia una vegada una illa en la qual hi vivien tots els sentiments, emocions i valors humans: El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa, la Por, l’Angoixa… i també tots els

altres, inclòs l’Amor.Un dia, per sorpresa de tots els habitants de l’illa, el Coneixement va anunciar-
los una mala notícia: l’illa estava a punt d’enfonsar-se. Com que ho va direl Coneixement i ell, gairebé mai no s’equivoca, tothom s’ho va creure. Els

sentiments van preguntar què podien fer.

– Cadascú pot fer el que vulgui -va dir el Coneixement-, però la millor

solució seria que tothom construís una vaixell, una barca o alguna cosa

amb la qual es pugui marxar.

– I no ens pots ajudar Coneixement? –preguntaren la resta d’emocions.

– Ho sento, jo i la Previsió hem construït un avió que ens transportarà fins a

l’illa veïna-. Un cop dit això, la Previsió i ell van marxar, sense adonar-se’n

que la Por s’havia amagat com a polissó.

Totes les emocions van començar a fabricar un mitjà per marxar de l’illa, totes,

menys l’Amor. L’Amor deia:

– Deixar l’illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes

coses. Els arbres, les pedres, la sorra de la platja…

I mentre tothom s’afanyava a construir la barca, l’Amor passejava per l’illa mirant

cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre…

– Potser l’illa només s’enfonsa una estona, potser després torna a flotar. No

pot ser?-. I va quedar-se dies i dies veient com l’illa s’enfonsava.

L’Amor estava dolgut i només era capaç de plorar i plorar. No construïa cap

barca. Només podia pensar que l’illa era molt gran i que potser es podria refugiar

a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.

Però cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que només en

va quedar una petita porció. L’Amor ja no tenia la possibilitat de construir res,

l’oportunitat havia passat.

Des d’aquell indret podia veure els seus companys a les barques. Tenia

l’esperança que, potser, algú el pujaria.

La Riquesa va passar a prop de l’Amor en una barca luxosa i l’Amor li va dir:

– Riquesa, em pots portar amb tu?

– No puc perquè tinc molt d’or i plata dintre de la meva barca i no hi ha lloc

per a tu-. I va marxar sense mirar enrere.

Llavors l’Amor va decidir demanar-li a la Vanitat que estava passant en una

magnifica barca.

– Vanitat et prego, pots portar-me amb tu?

– No puc portar-te Amor- va respondre la Vanitat-. Aquí tot és perfecte,

podries arruïnar la meva barca perquè vas ben brut!

Llavors l’Amor va dir a la Tristesa que s’estava acostant…

– Tristesa, sé que tu m’entens i no m’abandonaràs aquí, tan sensible com

ets. Em portaràs amb tu?

– Ja et portaria, però estic tan trista…. no em veig amb forces. Necessito

estar sola. Adéu!

Després el Bon Humor va passar enfront l’Amor; però estava tan content que no

va adonar-se que l’estaven cridant.

L’Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava,

ell i l’illa s’enfonsarien junts. Va seure a l’únic lloc que quedava i va esperar a

enfonsar-se.

De sobte una veu va dir:

– Vine Amor, et porto amb mi-. Era un vell el que l’havia cridat.

– És a mi a qui crides? –va preguntar l’Amor.

– Sí, a tu et crido! Au va, puja i ajuda’m a remar! –va dir-li el vell.

Els dos, remant, es van allunyar de l’illa i aquesta es va enfonsar.

– Mai més no tornarà a existir una illa com aquesta -va dir l’Amor dolgut.

– No. -va dir el vell-. Com aquesta no, mai més.

Quan van arribar a terra ferma, l’Amor va baixar de la barca i va comprendre

que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però,

misteriosament, el vell ja no hi era.

L’Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va

preguntar.

– Com pot ser? No el conec i tot i això m’ha salvat. Qui és? Qui és?

La Saviesa el va mirar una estona i va dir:

– Ell és l’únic capaç d’aconseguir que l’amor sobrevisqui quan el dolor

d’una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l’únic

capaç de donar una nova oportunitat a l’amor quan sembla extingir-se. El

que et va salvar, Amor, és el Temps!!

 

---

 

Reflexió personal:

Aquest conte es pot aplicar a qualsevol procés de dol, ja sigui per l’acabament d’una relació amorosa, pel fet de deixar el teu lloc de procedència (emigrar) o per la mort d’un ésser estimat.
El missatge és que, encara que en un principi, sembla que mai més ens repondrem del fet traumàtic, el Temps ens dóna l’oportunitat de sobreposar-nos, estimant a una altra persona, a un altre país, o bé ens ajuda a trobar un lloc per l’ésser estimat que hem perdut, podent veure el dolor des d’una altra perspectiva. La Tristor no ens afecta tant quan torna a sorgir l’Amor, ja sigui, pel fet d’adonar-nos de quant estimem els del nostre voltant (fills, nets, amics, etc.) o la possibilitat de tornar a néixer l’Amor amb una altra persona (si l’ésser que hem perdut és la parella).
“Suposo que d’aquí ve aquella dita de que el temps ho cura tot”, jo diria que ajuda ha veure-ho des d’una altra perspectiva.